0. Pròleg

Benvinguts al meu blog, jo sóc la Marina Martínez, estudiant de segon curs a la Universitat Autònoma de Barcelona del Grau d'Educació Primària. En aquest blog intentaré plasmar les meves reflexions i els coneixements que vaig adquirint a l'assignatura d'Aprenentatge i Desenvolupament dirigida per la Dra. Ibis Marlene Álvarez. A continuació ens endinsarem en el significat del títol del blog i en el que pretenc amb ell.

Allà molt lluny en el temps, quan es tractava de vaixells que no disposaven de pont de comandament cobert, a l'interior de la bitàcora se solia guardar un quadern amb indicacions per preservar del mal temps que podia assotar al vaixell i d'aquí es desprèn l'altre ús que també observa el terme.

En aquesta imatge  podem veure un quadern de bitàcora. (Imatge extreta de: dalmaticasdesesperadas.blogspot.com)

I és que bitàcora també es diu del registre escrit de les accions, tasques o activitats que s'han de dur a terme en una determinada activitat, empresa o treball. En el mateix s'inclouran tant els imponderables que es van desenvolupar durant la seva realització, les falles, els costos i els canvis que van haver d'efectuar per concretar els propòsits. Actualment, tan els estudiants com els treballadors que s'exerceixen en àrees com pot ser el disseny solen portar un quadern bitàcola en el qual s'assenten tot el inherent a l'activitat que desenvolupen i que clar, és fonamental per a la mateixa. 

El que jo pretenc amb aquest blog és crear una espècie de diari de bitàcora del coneixement, és a dir, plasmar tots els coneixements adquirits a les sessions d'Aprenentatge i Desenvolupament tot relacionant-lo amb la seva aplicació a les aules.

Per fer més entenedores les meves reflexions les relacionaré amb diferents casos: pel·lícules, vinyetes, etc, amb les quals s'entendran molt millor els significats que m'agradaria transmetre.  

En aquesta il·lustració  podem veure una classe on els alumnes podem treballar per grups i millorar el seu autoaprenentatge. (Il·lustració extreta de: http://www.ueom.com/)

Tema 1.1. Marc conceptual i metodològic de l’estudi del desenvolupament psicològic

Per poder ser uns bons mestres hem d'arribar a entendre el perquè del comportament dels nostres alumnes. Així doncs, caldrà conèixer a fons el seu desenvolupament psicològic, és per això que ens endinsarem en el coneixement d'aquest concepte i de la seva metodologia. Així doncs, aquest tema té com a objectiu explicar el concepte de desenvolupament i el paper que té el mestre. 

EL CONCEPTE

Per entendre el desenvolupament s'ha d'entendre l'aprenentatge perquè es crea una situació de causa-efecte:

En aquest gràfic podem observar aquesta relació de causa-efecte.

Així doncs, he establert un marc conceptual dividit en tres definicions característiques del desenvolupament:

- Procés en el qual s’aconsegueixen noves funcions psicològiques en interacció amb el context físic i sociocultural.

- Fa referència a progressos en la dimensió corporal, cognitiva i socioafectiva.

- Fenomen qualitatiu, crític i cognitiu, lligat a l’aprenentatge.

Una vegada entenem el que significa el concepte de desenvolupament podem seguir endinsant-nos en el tema i veure que s'estableixen dos nous conceptes que el classifiquen segons l'aspecte temporal:

En aquest esquema podem veure com es distingeixen dos tipus de desenvolupament.

El progrés en el desenvolupament és proporcional a la capacitat d'autoregular el comportament. Així doncs, perquè l'alumne sigui capaç d'autoregular-se no necessita ajuda sinó autonomia, i d'aquesta manera pot aprendre. El bon mestre ha de treballar cap a l'autonomia.

En aquesta il·lustració podem observar l'autoregulació del nen. (Il·lustració extreta de: http://www.ueom.com/)

El mestre a través de la comprensió facilita aquest pas cap a l'autoregulació del comportament del nen o nena. Podem entendre aquest fet amb el següent exemple: un nadó obre la mà inconscientment i aquest pas evoluciona cap a saber escriure en un futur.

QUÈ COMPORTA EL DESENVOLUPAMENT?

- El desenvolupament comporta crisis, però aquestes són positives pel creixement d'un infant ja que són una oportunitat d'intervenció per adquirir el creixement.

- El desenvolupament comporta l'adquisició de noves funcions psicològiques gràcies al context que t'envolta.

- El desenvolupament comporta el pas de la dependència total a l'autonomia personal (autorregulació).

- El desenvolupament no es pot dividir estrictament en etapes, ja que depen de cada individu.

PAPER DEL MESTRE

Un bon mestre ha de conèixer la importància de la direcció del desenvolupament i l'evolució d'aquest comportament humà per tal de poder intervenir a l'aula. 

D'aquesta manera, com a futurs mestres hem de saber que:

- De la conducta reflexa i automàtica cal evolucionar a la conducta conscient i autorreguadora.

- De la dependència cal evolucionar a l'autonomia personal.

D'un ésser immadur i feble cal evolucionar al domini de les competències per resoldre problemes complexos.

Això només s'aconsegueix amb l'educació i és el mestre el que ha de garantir aquesta evolució per part de l'alumnat. Per això cal conèixer el seu context i com pensa en cada situació.

CAS PRÀCTIC > Tema 1.1

En Bruno és un alumne de cicle inicial, i com tots els nens d'aquestes edats encara conserven la seva innocència que fa que no siguin capaços de pensar en coses abstractes. El seu mestre, que sobreentén que en Bruno entendrà el que vol dir la seva afirmació diu el següent: "Penseu que en la memòria d'un ordinador hi cap una biblioteca sencera". Llavors es produeix la següent situació en la que, ni en Bruno ni els seus companys, entenen correctament l'afirmació del mestre:

En aquesta il·lustració podem veure com els alumnes no entenen el que vol dir el  mestre. (Il·lustració extreta de: http://simplementemafalda.wordpress.com) 

Aquesta situació es produeix perquè un adult sempre tendeix a creure que el nen pensa com ell i, per això, li resulta difícil comprendre els problemes que té per entendre coses que són evidents (per a l'adult). Es sorprèn que el nen no descobreixi la contradicció patent entre una afirmació i un fet o entre dues afirmacions contraposades, o que digui que hi ha més fitxes en una fila quan s'augmenta l'espai entre elles, o que no sigui capaç de permutar l'ordre de tres boles de colors, o que no s'adoni que una persona que està davant d'ell veu les coses d'una altra manera perquè està situada en un altre punt de vista, etc. 

El pitjor és que freqüentment els adults ni tan sols  perceben aquestes i moltes altres limitacions dels nens de diferents edats i els tracten com si l'única diferència intel·lectual que existeix entre nens i adults fora que ells saben menys coses.

En aquesta altra il·lustració podem veure un altre exemple de situacions en que mestres i alumnes no s'entenen. (Il·lustració extreta de: https://ilseexpedicionario.files.wordpress.com)

Només coneixent les característiques del pensament del nen de cada edat, tenint nocions sobre com forma els seus conceptes matemàtics, físics i socials, i sent conscient de les seves limitacions per entendre el pensament científic, el mestre pot fer els seus ensenyaments assimilables per als seus alumnes. Així doncs, pot comprendre per què els nens o adolescents troben sempre una especial dificultat en determinades matèries o en determinades lliçons, i podrà buscar formes alternatives d'ensenyar.

Tema 1.2. Perspectiva teòrica del desenvolupament

L'objectiu d'aquest segon apartat és saber explicar els fonaments teòrics del desenvolupament. Com hem dit anteriorment, per entendre correctament el desenvolupament psicològic dels nostres alumnes també cal tenir en compte la relació que s'estableix entre Desenvolupament-Aprenentatge. Per aquesta relació existeixen diferents plantejaments:

• Factors contextuals: Història social, cultura, experiència (aprenentatge-desenvolupament).  

• Factors biològics: Herència, creixement, maduració (desenvolupament-aprenentatge).

Alhora, també hi ha diverses teories que expliquen el desenvolupament tenint en compte aquests factors, així doncs distingirem quatre perspectives teòriques. En el següent esquema he classificat i resumit de manera més clara les principals teories sobre el desenvolupament:

CAS PRÀCTIC > Tema 1.2

Per entendre millor les teories exemplificaré amb un cas en infants la teoria del condicionament clàssic de Ivan Pavlov. Aquest primer experiment que mostraré a continuació el va dur a terme John B. Watson al 1920 a la Universitat Johns Hopkins per demostrar el condicionament de la por amb un nen d'11 mesos.

Watson va utilitzar el nadó per demostrar com els principis del condicionament clàssic, recentment descobert per Ivan Pavlov, podien aplicar-se en la reacció de por d'un nen davant de determinats animals o objectes.

En aquest il·lustració podem observar les diferents fases de l'experiment. (Il·lustració extreta de http://biofrontiers.files.wordpress.com)

El procediment seguit va ser el següent: es va examinar un nen sa de nou mesos, l'Albert, per determinar si hi havia en ell una por prèvia als objectes que se li anaven a presentar (essencialment animals amb pèl). Es va comprovar que, efectivament, no hi havia el menor rebuig sinó tot el contrari: quan el nen veia, per exemple, la rata blanca es mostrava molt content i intentava agafar-la amb la mà. No obstant això, sí que es va identificar una por als sons forts com colpejar una barra metàl·lica amb un martell. Es tractava, per tant, de connectar l'ansietat produïda pel fort i imprevist soroll amb l'animal i aconseguir que la sola presència de l'animal provoqués la por. D'aquesta manera es demostrava que les nostres fòbies eren resultat d'un previ aprenentatge. En el següent vídeo podem veure el que va comportar l'experiment:

Malauradament, l'experiment no va aconseguir l'última fase, és a dir, el descondicionament, ja que l'Albert va ser tret de la unitat hospitalària en què es trobava abans de la seva conclusió. Els assajos havien durat 31 dies. Watson havia planejat dessensibilitzar al nen relacionant els objectes que provocaven por amb estímuls agradables. Per exemple, la rata blanca amb la llet calenta, que els nadons consideren una experiència amorosa i relaxant.


Es diu que el petit Albert va quedar condicionat pel que fa a les rates i els altres objectes que li van presentar durant tota la seva vida, però la veritat és que no se sap amb certesa què va passar.

Tema 1.3. Perspectiva contextual del desenvolupament

Per entendre el comportament d'un alumne hem de saber que el desenvolupament evoluciona des de les funcions primàries del nen/a. En aquest apartat doncs, treballarem la gènesi de les funcions psíquiques. 

Aquesta imatge representa una metàfora on el camí que segueix el nadó representa el camí cap al seu desenvolupament. (Imatge extreta de http://www.tucalzadoinfantil.com)

L'escola juntament amb la família, formen uns nuclis vivencials on l'alumne desenvolupa les seves capacitats tant psicològiques, com biològiques i sobretot socials. El desenvolupament de l'alumne inclou canvis perdurables que estan influïts per l'ambient que l'envolta i la relació recíproca que aquest manté amb aquest ambient o context de criança. De la mateixa manera, els diferents contextos de criança estan relacionats entre si, de fet existeix una connexió entre la família, l'escola, el grup d'iguals, el professorat, la societat, la cultura social, etc. 

El coneixement d'aquestes relacions i d'aquests contextos ens dotarà de mecanismes per a conèixer més profundament els efectes dels diferents contextos en la conducta dels nostres alumnes, ja que la conducta està controlada per l'àmbit en què ocorre, un canvi en el context donarà com a resultat un canvi en la conducta. 

Per acabar d'entendre aquests contextos dels quals parlem ens endinsarem en tres idees clau que ens mostra  Vygostky a la teoria sòcio-històric-cultural. En aquest esquema podem observar de manera resumida i entenedora les tres idees clau:

Així doncs, hem de prestar especial atenció a les particularitats de les activitats d’aprenentatge en cada etapa, en cada context, en cada cultura, etc. Hem de saber crear activitats desenvolupadores com per exemple els jocs reglats, els simbòlics, els esportius, etc.

                  

CAS PRÀCTIC > Tema 1.3

Per exemplificar la perspectiva contextual que hem explicat anteriorment, utilitzarem el cas d'en Bruno. En aquest cas, a l'escola d'en Bruno treballen amb la metodologia de tallers, i aquesta tarda faran el taller dels jocs reglats. 

En aquesta imatge podem veure un exemple de joc reglat per a nens i nenes a l'aula. (Imatge extreta de https://deltemploalataberna.files.wordpress.com)

Els jocs reglats són activitats organitzades culturalment i tenen lloc de manera rutinària per desenvolupar determinades competències. Aquests jocs li permetran al Bruno participar de forma activa en el seu aprenenatge i d'aquesta manera, facilitar l'apropiació dels conceptes i la seva implicació en el seu desenvolupament.

Tema 1.4. Paper de l'educació i de l'escolarització en el desenvolupament

Com a conclusió d'aquest tema 1 sobre el desenvolupament, finalitzarem amb el paper primordial que té l'educació en el desenvolupament dels nens i les nenes. No hi ha cap mena de dubte que l’educació i la cultura són eines clau per fer front a les desigualtats i són també catalitzadors de desenvolupament.

Nosaltres ens estem preparant per arribar a ser uns bons mestres d'Educació Primària en un futur no molt llunyà. Així doncs, cal que tinguem presents les finalitats d'aquest nivell educatiu segons l'ORDRE ECI/2211/2007, de 12 de juliol, per la qual s'estableix el currículum i es regula l'ordenació de l'educació primària. BOE núm. 173, 20 juliol 2007 Article 3, pp. 31448:

• Consolidar el seu desenvolupament personal i el seu propi benestar.
• Adquirir les habilitats culturals bàsiques relatives a l'expressió i comprensió oral, a la lectura, a l'escriptura i al càlcul.
• Desenvolupar habilitats socials, hàbits de treball i estudi, el sentit artístic, la creativitat i l'afectivitat.

En aquesta il·lustració podem veure clarament els valors que de l'educació. (Il·lustració extreta de http://www.nosomosinvisibles.org)

El procés de desenvolupament dels infants consisteix en l'adquisició progressiva dels instruments i les competències culturals del grup humà al qual pertany. Els processos educatius són una peça clau en aquest traspàs de competències que és el desenvolupament humà, ja que ajuden a l'adquisició dels instruments i coneixements necessaris per a poder créixer i actuar en l'entorn físic i social en el qual aquest desenvolupament té lloc (Miras, 1991).

L'educació, doncs, té un paper crucial en el desenvolupament cultural de la persona i, per tant, en el seu desenvolupament global. En conseqüència, no es poden continuar entenent el desenvolupament i l'educació com a processos independents ni l'educació com un "acompanyant afegit" o dependent del procés de desenvolupament. 

L'educació és un factor determinant del desenvolupament global de l'ésser humà; no un suport més, sinó un motor fonamental sense el qual el desenvolupament i el creixement humà, tal com els coneixem, serien impossibles. Des d'aquesta perspectiva, doncs, l'educació i el desenvolupament psicològic són dos processos indissociables, la qual cosa coincideix en aquest sentit amb la primera de les postures exposades a l'inici d'aquest capítol i discrepa clarament de les postures predominants en els últims anys en el terreny psicològic.

CAS PRÀCTIC > Tema 1.4

En aquest cas exemplificarem el paper que té l'educació en el desenvolupament dels nostres alumnes amb una de les pel·lícules més importants sobre educació, El club de los poetas muertos. 

En aquest film podem observar clarament com, en aquest cas, el mestre ajuda al bon desenvolupament psicològic dels alumnes amb la seva innovadora pedagogia. Mitjançant diferents activitats atractives pels joves, aconsegueix motivar i interactuar amb la seva classe aconseguint un clima excepcional per al bon desenvolupament global.

L'educació consisteix no tant en ensenyar continguts sinó a elevar els alumnes al nivell de la creativitat i la trobada personal, i entusiasmar-los amb el procés d'aprenentatge com a via per al seu desenvolupament personal. Oferir possibilitats de trobar "sentit" (no només significat ") als continguts que han d'aprendre.

En el següent fragment, un dels millors del film, veiem com el mestre, interpretat per Robin Williams, aconsegueix que un alumne que no havia fet els deures, superi la por i la timidesa que li provocava aquella situació:

Tema 2.1. Desenvolupament socioemocional

Com hem dit en el tema anterior, per arribar a ser bons mestres cal que entenguem el perquè del comportament dels nostres alumnes. D'aquesta manera, un cop hem entès que cal tenir en compte el seu desenvolupament psicològic, ara també cal destacar el seu desenvolupament socioemocional. Durant tot el tema 2 veurem què comporta el desenvolupament socioemocional en els infants i ens endinsarem en el món de les emocions, sentiments, amistat, etc.

Els objectius d'aquest tema són conèixer aspectes generals del desenvolupament socioafectiu i saber valorar la seva importància en el desenvolupament de l'infant. 

Per tant, el primer que cal tenir en compte és la diferència entre emoció, estat d'ànim i sentiment, ja que és important no confondre'ls. En la següent classificació podem diferenciar més fàcilment els tres conceptes tenint en compte les definicions que fa Basquerra:

També és important destacar que les emocions es relacionen amb altres dimensions psicològiques, tan corporals com cognitives. Per exemple, una emoció es relaciona amb la cognició en el moment en el qual se li dóna sentit, i amb la corporal quan la resposta és fisiològica.

En aquesta il·lustració podem veure les diferents emocions que existeixen. (Extreta de: http://cineyeducacionemocional.blogspot.com.es/2013/01/inteligencia-emocional.html)

CAS PRÀCTIC > Tema 2.1

Per acabar d'entendre la diferència entre emoció, estat d'ànim i sentiment, l'explicaré amb un exemple que ajudarà a relacionar el concepte teòric amb la seva aplicació pràctica:

"La Laia és una noia adolescent de 14 anys. La setmana passada va veure un noi a l'institut que li va semblar molt guapo (estímul). Al dia següent el noi la va saludar provocant una immensa felicitat a la Laia (EMOCIÓ). Aquesta emoció va acabar desembocant en que la Laia sentís molta alegria (ESTAT D'ÀNIM) durant tota la setmana. Finalment, la Laia es va acabar enamorant d'aquell noi (SENTIMENT)."

Imatge que representa l'alegria (estat d'ànim) que pot desembocar en amor (sentiment). (Imatge extreta de http://2.bp.blogspot.com/)

Tema 2.2. Desenvolupament emocional i moral

Aquest apartat té com a objectius  conèixer i entendre el desenvolupament emocional i moral dels infants; i  reflexionar, de manera crítica i constructiva, sobre els mecanismes i alternatives metodològiques per a intervenir en l’educació de les emocions des del context escolar. 

Així doncs, abans de destacar la importància que té l'educació emocional a l'educació primària, ens centrarem en conèixer el què volen dir i comporten el desenvolupament emocional i el desenvolupament moral.

En aquesta fotografia  podem veure un exemple de com es pot anar treballant l'educació emocional a l'aula. (Fotografia extreta de http://4.bp.blogspot.com/)

El desenvolupament emocional o afectiu es refereix al procés pel qual el nen construeix la seva pròpia identitat (el seu jo), l'autoestima, la seguretat i la confiança en si mateix i en el món que l'envolta, a través de les interaccions que estableix, situant-se a si mateix com una persona única i diferent. A través d'aquest procés el nen pot distingir les emocions, identificar-les, expressar-les i controlar-les. És un procés complex que involucra tant els aspectes conscients com els inconscients. 

A partir d'aquí, tot i que David Premack i Guy Woodruff van ser els primers a conceptualitzar i investigar la Teoria de la ment amb primats, Heinz Wimmer i Joseph Perner, dos psicòlegs del desenvolupament, la van adaptar als humans amb un experiment amb dues nenes. Aquesta teoria sosté que un individu té una teoria de la ment si s'atribueix estats mentals a si mateix i també els atribueix als altres. També inclou la capacitat de percebre i així poder arribar a reflexionar i comprendre en relació a les sensacions pròpies i de la resta aconseguint així preveure el propi comportament i el dels altres.

Aquesta il·lustració mostra l'experiment que van fer Wimmer i Perner. (Il·lustració extreta de http://html.rincondelvago.com/)

D'altra banda, el desenvolupament moral és el procés pel qual el nen/a desenvolupa les conductes i actituds adequades cap als altres, tenint en compte lleis, regles i normes culturals i socials. Ajudar en el desenvolupament moral d'un nen és una tasca molt important per als pares i per als docents, ja que el desenvolupament d'actituds morals normalment fa que els infants siguin disciplinats, treballadors, honestos, bons i amables.

A partir d'aquí, Lawrence Kohlberg, psicòleg contemporani deixeble de Jean Piaget, considera que el desenvolupament moral d'una persona passa per tres grans nivells —el Preconvencional, el Convencional i el Postconvencional— cadascun dels quals conté dos estadis o etapes. En total sis estadis de maduresa creixent i amb raonaments morals diferents. 

Aquesta il·lustració representa la moralitat dels nens. (Il·lustració extreta de http://3.bp.blogspot.com/)

També considera que el desenvolupament moral es produeix sempre passant progressivament pels diferents estadis, sense cap mena de salt evolutiu. És un desenvolupament que va lligat al desenvolupament psicològic de la persona. Sense desenvolupament psicològic no hi ha desenvolupament moral.


IMPORTÀNCIA DE L'EDUCACIÓ EMOCIONAL A L'EDUCACIÓ PRIMÀRIA

L’educació emocional és ‘el procés educatiu que té com a objectiu el desenvolupament de competències emocionals. És un procés que s’inicia des de la primera infància i està present al llarg de tota la vida’. La fonamentació teòrica de l’educació emocional no es limita a la intel·ligència emocional, sinó que pren en consideració altres referents com ara les aportacions de la neurociència, la tradició de les competències socials, l’autoestima, les investigacions sobre el benestar i la psicologia positiva, etc. Es tracta d’un marc teòric ampli i integrador que fonamenta una proposta d’innovació educativa (Bisquerra i Pérez, 2007; Bisquerra, 2000).

L'educació formal, fins ara, no ha previst la necessitat ni la importància de l’educació emocional. Però ha arribat el moment de prendre’n consciència. Afortunadament cada cop hi ha més gent que l’entén així, tal com es manifesta en les publicacions que tracten aquest tema (Bisquerra, 2011). 

És important i necessari que l’educació emocional es posi en pràctica tant a l'escola com a la família. La responsabilitat educativa és compartida i l'escola ha de facilitar que les famílies coneguin què és l'educació emocional i com treballar-hi perquè la integrin en el seu rol educatiu. 

És important que coneguin les diferents estratègies de regulació de la por, la tristesa i la ràbia per tal de poder ajudar els alumnes en el seu progrés emocional. Han de treballar a l'aula la relaxació, la reestructuració cognitiva, la distracció conductual, etc, i d'aquesta manera millorar la competència emocional dels seus alumnes.

L’educació emocional requereix un canvi de mirada del professorat i això requereix plans de formació inicials i permanents. El professional ha d’implicar-se en aquesta formació. Si acceptem que l’educació es dóna per contagi, per models, què succeeix si existeix un col·lectiu de docents que mantenen entre les seves vivències pors, frustració, insatisfacció, disgustos… sense ni tan sols reconeixe’ls? Més enllà de la necessitat de crear materials didàctics calen professionals disposats a seguir un camí d’autoconeixement.


Tot seguit, m'agradaria mostrar el següent vídeo. Es tracta d'un conte que treballa d'una manera molt dinàmica i adequada pels nens i nenes  l'educació emocional. A través de les transformacions del personatge de la Paula, els alumnes poden anar identificant les diferents emocions i el que senten ells.

CAS PRÀCTIC > Tema 2.2

En l'apartat anterior hem treballat la Teoria de la Ment. Segurament en alguna ocasió hem pogut comprovar com els nostre alumnes, nens que cuidem, nens de l'esplai, etc,  en veure a un altre nen plorar al costat d'un globus punxat ens diu alguna cosa semblant a: "el nen està trist perquè s'ha trencat el globus ...". Un fet que per a nosaltres és tan senzill i obvi és, en realitat, un procés molt més complex i elaborat del que sembla per als infants.

Nosaltres, de forma innata, podem interpretar situacions determinades i atribuir les intencions, els desitjos o les emocions d'algú. O fins i tot podem suposar què sap o què pensa aquesta persona. És important que nosaltres, com a futurs docents poguem saber desenvolupar la teoria de la ment dels nostres alumnes i així entendre'ls i ajudar-los a entendre. Com ja he explicat anteriorment, a "saber el que saben els altres" se l'anomena Teoria de la Ment, i per entendre-la millor posaré un exemple, en aquest cas ens centrarem en el cas d'en Bruno:

"En sortir de classe, en Bruno veu que el seu amic Marc està plorant sota l'arbre. Al terra hi ha un tros de gelat. En Bruno s'apropa i li diu: no et preocupis, ara torno Marc. Quan en Bruno torna, apareix amb un gelat a la mà i li dóna al Marc, el Marc li somriu."

En aquesta il·lustració podem veure un nen trist perquè li ha caigut el gelat. (Il·lustració extreta de: http://gestaltvenezuela.blogspot.com.es/2010/06/la-frustracion-que-hacer-con-ella.html)

En aquest exemple podem veure com en Bruno és capaç de saber el que sent en Marc i perquè associant la tristesa del seu amic amb el gelat del terra. És important destacar tots aquests fets com a docents, ja que ajuden al desenvolupament d'aquesta teoria i en definitiva, al seu desenvolupament socioemocional.  

Tema 2.3. Els vincles afectius

Els objectius del següent apartat són ampliar els coneixements sobre els aspectes generals del desenvolupament socioafectiu a l’edat escolar, especialment la repercussió dels vincles socialitzadors primaris. Així doncs i tal i com hem explicat en l'apartat anterior, ens endinsarem en els vincles afectius dels infants.

El vincle afectiu es manifesta, segons Bowlby, com una tendència a cercar i provocar la proximitat d’una altra persona. L’autor sosté que els infants vénen al món equipats de forma innata amb una sèrie de comportaments, anomenats d’aferrament la  finalitat dels quals és garantir la proximitat i les cures bàsiques dels principals cuidadors. Els adult, al seu torn, se senten, en circumstàncies naturals, obligats o animats a actuar davant les demandes de l’infant. 

En aquesta podem veure com els pares responen a les demandes de seguretat de la filla. (Imatge extreta de: http://nuevotiempo.org/mundoactual/)

La teoria del vincle afectiu desenvolupada per aquest autor en la seva trilogia Attachment and Loss (1969, 1973, 1980) planteja, doncs, la necessitat universal que té, tant l’espècie humana com altres espècies animals, de formar aferraments afectius amb altres congèneres, en particular amb els progenitors. Aquesta tendència té un valor de supervivència i es desenvolupa en circumstàncies normals quan el pare/mare respon de manera positiva a les demandes de seguretat de l’infant.

Segons la teoria de Bowlby, les vinculacions que es facin en la infància l’influiran al llarg de la vida. Qualsevol forma de comportament que fa que una persona assoleixi la proximitat respecte a una altra persona diferenciada i preferida rep el nom de conducta d'aferrament i Bowlby estableix quatre estils diferents: aferrament segur, aferrament evitatiu, aferrament ambivalent i aferrament desorganitzat.

En el cas dels nens amb aferrament segur s’observa ansietat de separació. El petit s’angoixa, plora, però quan la mare torna, la saluda i es tranquil·litza. Aquesta resposta es caracteritza per la confiança en la persona que té cura. En canvi, en la conducta d'aferrament evitatiu, l'infant tendeix a augmentar la distància de persones i objectes suposadament amenaçadors. Acostumen a ser nens amb dificultats emocionals que reaccionen de forma defensiva adoptant una postura d’indiferència per evitar frustracions. Si ens fixem en els tipus d'aferraments ambivalents, veiem que l'infant mostra uns vincles incoherents, es mostra ansiós per por a perdre la relació establerta i acostuma a desenvolupar-se en infants amb pares separats. Per últim, els infants amb aferrament desorganitzat recullen moltes característiques dels aferraments insegurs ja descrits anteriorment. Són els nens més insegurs i mostren una varietat de conductes confuses i contradictòries: expressió monòtona i trista, d’ofuscació, ploren de forma inesperada o adopten postures rígides i estranyes.

En aquesta imatge podem veure l'aferrament de dues filles amb la seva mare. (Imatge extreta de: http://cie2emocionsraquelrodriguez.blogspot.com.es/2014/01/dia-13012014_27.html)

És important que els mestres coneguin i puguin identificar aquests tipus d'aferraments, ja que han de conèixer el context dels seus alumnes però també allò que els hi provoca emocionalment parlant. És per això que les els estudis de Bowlby ens poden guiar en el coneixement afectiu dels nostres alumnes. 

CAS PRÀCTIC > Tema 2.3

Per exemplificar l'apartat anterior sobre els vincles afectius he decidit utilitzar una pel·lícula molt emotiva i que treballa molt bé els vincles afectius d'un nen amb el seu pare, mare i àvia. Aquest film s'anomena Extremely Loud and Incredibly Close (Tan fuerte y tan cerca) i a continuació podem veure el tràiler:

Aquest film ens transmet la forta relació entre un pare i el seu fill d'11 anys, amb una intel·ligència superior i el que passa amb el nen després de la mort del seu pare en els atemptats de l'11 de setembre a Nova York.

La pel·lícula mostra el procés del nen que intenta curar el trauma per la mort tràgica del seu pare en els atemptats de l'11 de setembre i recuperar la pau perduda des que va ocórrer la tragèdia, a través del "joc" preferit entre els dos: l'exploració per trobar la veritat.

Durant el transcurs del film també es mostren la complicada relació del fill amb la mare a causa del dolor que tenen els dos per la mort del pare i el vincle afectiu que té amb la seva àvia.

Tema 2.4. Identitat i gènere

L'educació perpetua les formes de comportament tradicionals. Aquesta educació genera formes, moltes vegades subtils, de discriminació, però també cal tenir en compte que l'ensenyament no discriminatori no consisteix en un model únic per a nenes i nens, sinó que cal valorar per igual les actituds de tots els alumnes. Per remarcar aquesta creença m'agradaria compartir aquest enunciat de l'escriptora Montserrat Moreno (Cómo se enseña a ser niña): “Quan coeduquem als nois i a les noies, els hi hem de donar allò que la societat els hi nega: la possibilitat de ser ells i elles mateixos, de no haver d'amagar les seves pors i debilitats sota una màscara de fermesa".

Els objectius d'aquest últim apartat són saber identificar aspectes sòcio-emocionals relacionats amb la construcció de la identitat i del gènere en l’edat escolar i veure el paper de l’escola i del professorat en l’acompanyament de la construcció de la identitat personal i de gènere. 

És molt important que entenguem que els nostres alumnes estan en plena construcció de la seva identitat i gènere. Però per diferenciar aquests aspectes sòcio-emocionals que experimenten els alumnes hem de saber diferenciar els conceptes d'identitat, gènere, autoestima i autoconcepte. En la següent vinyeta de Mafalda podem observar un exemple de la importància que té la construcció del "jo" pels joves:

Vinyeta extreta de: crisivalors.blogspot.com

La identitat és el conjunt de trets propis d'un individu o d'una col·lectivitat que els caracteritzen enfront dels altres; la consciència que una persona té de ser ella mateixa i distinta a les altres. No la podem confondre amb l'autconcepte que és la imatge del jo que té cada persona, la construcció mental de com es percep a si mateix. Si aquest concepte és positiu, millorarà l'autoestima, que l'entenem com la valoració que tota persona té sobre la seva imatge percebuda. Per últim, el conjunt de fenomens socials, culturals, psicològics i lingüístics que s’associen a les diferencies de sexe els coneixem amb el nom de gènere. Cal destacar que l'autoestima es troba molt estretament relacionada amb l'autoconcepte, ja que és la seva part avaluativa, és a dir, la valoració que fa el subjecte de si mateix.

A partir d'aquí, és important que l'educació tingui un paper actiu en la construcció del "jo" dels alumnes. Cal tenir en compte que durant l'etapa escolar els alumnes estan més temps a l'escola que a cap altre lloc, i és on estableixen les relacions entre iguals més importants per a ells. Així doncs, cal recalcar la importància de l'autoestima en l'edat escolar, ja que genera benestar personal, confiança i seguretat, potencia el creixement emocional, condiciona l’aprenentatge dels alumnes i afecta el rendiment escolar, la motivació i el desenvolupament de la personalitat.

També és important la relació que estableix l'alumne amb si mateix (autoconcepte) però aquesta es construeix a partir de les relacions amb els altres i el que diu la societat, per tant, es construeix bona part a l'escola. L'autoconcepte té la finalitat de regular el comportament i a partir d'aquí els alumnes poden atribuir la valoració del seu comportament fora o dintre del seu entorn, aquesta situació rep el nom de locus de control. En la següent il·lustració podem observar de forma gràfica i entenedora els dos tipus de locus de control:

En aquesta il·lustració veiem els dos tipus de locus de control: intern (tu fas que les coses passin) i extern (els altres fan que les coses passin). (Il·lustració extreta de: my3senths.com)

CAS PRÀCTIC > Tema 2.4

En el següent apartat i últim del tema 2 exemplificaré el concepte de locus de control, concretament el de tipus extern. Ho faré amb una vinyeta del famós personatge anomenat Mafalda:

Vinyeta extreta de: http://psidesarrollo3equipo7.wikispaces.com/

En aquesta vinyeta podem observar com la Mafalda no entén la paraula "sala" i li pregunta a la seva mare. Ella li aclareix el dubte reponent-li en anglès i la Mafalda no entèn perquè han de posar la paraula "sala" en "anglès".

Encara que la paraula que no entenia no estava en anglès, com ella no la coneixia i en canvi la seva traducció a l'anglès sí que la coneixia, considera que la que no coneix és la que està en anglès. Per tant, veiem com la Mafalda creu que els autors del llibre que està llegint són els que s'han equivocat posant aquesta paraula i no ella pensant que està en un altre idioma. És aquí on veiem l'exemple de locus de control extern.

Tema 3.1. La psicomotricitat

En aquest apartat parlarem del paper tan important que juga la psicomotricitat en el desenvolupament dels infants, aspecte del qual hem parlat durant els apartats anteriors. Així doncs, aquest tema té com a objectiu conèixer els aspectes evolutius de la

psicomotricitat i identificar les fites del seu desenvolupament a l’edat escolar. 

En aquesta il·lustració podem veure infants exercitant la seva psicomotricitat. (Il·lustració extreta de: www.westgarden.es)

La psicomotricitat considera el moviment com a mitjà d'expressió, de comunicació i de relació de l'ésser humà amb els altres i exerceix un paper important en el desenvolupament harmònic de la personalitat, ja que el nen no només desenvolupa les seves habilitats motores; la psicomotricitat li permet integrar les interaccions a nivell de pensament, emocions i la seva socialització.

En els primers anys de vida, la psicomotricitat juga un paper molt important, perquè influeix valuosament en el desenvolupament intel·lectual, afectiu i social del nen afavorint la relació amb el seu entorn i prenent en compte les diferències individuals, necessitats i interessos dels nens i les nenes:

• A nivell motor, permetrà al nen dominar el seu moviment corporal.
• A nivell cognitiu, permet la millora de la memòria, l'atenció i concentració i la creativitat del nen.
• A nivell social i afectiu, permetrà als nens conèixer i afrontar les seves pors i relacionar-se amb els altres.

Imatge on es mostren dos infants interactuant i exercitant la seves capacitats motora, cognitiva i social i afectiva. (Imatge extreta de: atencionatupsique.wordpress.com)

Aquest desenvolupament depèn fonamentalment de la maduració i perfeccionament del sistema nerviós de l'infant i té quatre etapes: primera infància (0 a 3 anys), segona infància (4 a 6 anys), tercera infància (7 a 11 anys) i adolescència (12 a 20 anys). Però és en la primera infància quan l'infant desenvolupa la majoria de les seves capacitats, aquests canvis en l'ontogènesi es distribueixen en cinc estadis:

1. Impulsiu (activitat motora reflexa).
2. Emocional (l’emoció domina les relacions de l’infant amb el medi).
3. Sensoriomotor (intensa activitat d’investigació i d’exploració del món dels objectes).
4. Projectiu (l’infant coneix l’objecte a través de la seva acció amb ell).
5. Personalisme i valor funcional (personalitat polivalent i afirmació de l’autonomia).

CAS PRÀCTIC > Tema 3.1

Com ja he mostrat anteriorment, en la primera infància l'infant desenvolupa la majoria de les seves capacitats i aquests canvis en l'ontogènesi es distribueixen en cinc estadis: impulsiu, emocional, sensoriomotor, projectiu i personalisme i valor funcional. En aquest apartat exemplificaré amb el cas d'en Bruno l'estadi sensoriomotor:

"En Bruno és un infant de 16 messos d'edat i el seu comportament es caracteritza per la seva relació amb l'entorn a través de les seves percepcions físiques i la seva acció motora directa. Des del moment del seu naixement, en Bruno ja actua sobre el seu entorn i inicia conductes. La seva cognició en aquest moment pren la forma de respostes obertes a la situació immediata i el seu coneixement del món es basa en els reflexos amb què ha nascut. Aquests mecanismes innats reflexos (com el reflex de succió o el reflex de prehensió) es diferencien paulatinamnete en esquemes sensoriomotors com: aixecar, empènyer, estirar un objecte o colpejar alguna cosa. I és que en Bruno entén el seu món en funció d'aquests esquemes sensoriomotor, és a dir, entén els objectes i persones del seu entorn com "una cosa que és per .... succionar, colpejar etc." Amb el temps aquests esquemes sensoriomotors es van coordinant en estructures més complexes, però la conducta segueix depenent de la situació immediata."

En aquesta imatge podem veure un infant succionant un objecte. (Imatge extreta de: www.elmundo.es)